L’Avantguardisme: Moviments

El cubisme
A partir de l'any 1909 P. Picasso i G. Braque decidiren treballar plegats i compartir experiments. Volien donar un valor pictòric als seus quadres, no pas un valor estètic, i això va fer que es basessin en motius del seu entorn quotidià: bodegons amb ampolles, gerres, diaris o instruments musicals i retrats d'amics i coneguts. El seu objectiu era desenvolupar un mètode pictòric essencialment realista, que prescindís de la descripció naturalista dels detalls per cercar l'estructura bàsica dels objectes en l'espai.
Per exemple quan volem representar un cub, tradicionalment el dibuixem en perspectiva, o sigui, des d'un sol punt de vista. Això produeix una imatge que ens dóna informació de, com a molt, tres cares del cub, mentre que els cubistes mostraven diferents cares en les seves obres, de manera que el que volen és oferir al lector més informació. I van
desplegar el cub i combinar en una imatge les sis cares, llavors tindríem una composició sobre un objecte amb els diferents punts de vista.
Picasso deia que pretenia pintar figures que un cop retallades es pugessin reconstruir com escultures. Buscaven una visió total en l'espai i en el temps.

El cubisme analític

En els anys 1909-1912 Picasso i Braque desenvoluparen el "cubisme analític", és a dir experimentaren amb la descomposició de la imatge en plans geomètrics .
Aquesta tècnica els portà cap una progressiva desintegració de l'objecte representat, de manera que gairebé no el podem identificar: les pintures dels anys 1911 i 1912 han donat nom al “cubisme hermètic" una fase en la que el cubisme és abstracte. Però Picasso i Braque es consideraven "pintors realistes", l’abstracte no els interessava. En arribar a aquest punt començaren a introduir en la pintura elements realistes.
El cubisme sintètic

Més endavant decidiren enganxar directament sobre la tela trossos de coses reals com papers d'empaperar, retalls de diaris... Així neix una tècnica nova, que tindria una influència en les arts de la segona meitat del s. XX, el collage.
L'experiència del collage implicà un replantejament del llenguatge cubista. En els anys 1912-1914 Picasso i Braque desenvoluparen el que es coneix com la fase sintètica del cubisme, que consisteix a tractar la imatge com una sèrie de plans geomètrics que redueixen l'objecte a les seves característiques essencials. També introduïren el color i la imitació de textures amb trames, però aplicats de manera que la textura o el color no coincideixen exactament amb els contorns de l'objecte. Les composicions es feren més clares i ordenades, s'eliminaren les escultures gairebé, d'aquesta manera l'objecte torna a ser reconeixible encara que no estigui representat de manera tradicional.
En aquesta fase s'afegí un pintor d'origen espanyol, Juan Gris . La seva aportació al cubisme consistí en una formulació teòrica més estricta que la de Braque i Picasso : considerava que tota pintura era una arquitectura plana amb colors. La seva pintura està formada per elements geomètrics amb colors purs que constitueixen una imatge pictòrica esquematitzada o "sintètica" . És considerat el millor artista del cubisme sintètic.
En acabar la primera Guerra Mundial es produí a París un moviment purista de "retorn a l'ordre" molt crític amb el cubisme. Picasso continuà amb l'estil sintètic, però treballant també en obres d'estil clàssic: sembla que havia arribat a la conclusió que qualsevol procediment artístic era una forma d'artifici, i que tant era pintar en un estil cubista, imitant una fotografia , o seguint els models clàssics.
Això el portà a la gran llibertat estilística que caracteritzaria la seva obra amb el terme de “maduresa”: amb l'excepció d'un anomenat "període neoclàssic" en els anys de la primera postguerra, es pot considerar que tota l'obra posterior deriva directament del cubisme.

El moviment cubista

L'any 1910 un grup format pels pintors Jean Metzinger, Henri Le Fauconnier, Robert Delaunay, Albert Gleizes y Fernand Léger exposaren, al "Salon d'Automne", una sèrie de pintures que Guillaume Apollinaire considerà com "una imitació plana i insulsa" del que Braque i Picasso estaven fent. Metzinger i Gleizes publicaren l'any 1912 un assaig teòric sobre el cubisme tal com ells l'entenien. Coneixien l'obra de Picasso i Braque però l'interpretaren d'una manera més aviat superficial: adoptaren la descomposició en plans geomètrics i el tractament de l'espai no perspectiu, però sense profunditzar en totes les implicacions que comportava el nou mètode.
Dins el "moviment cubista" es configuraren diverses tendències. El grup format entorn als germans Duchamp/Villon - Jacques Villon, Raymon Duchamp Villon i Marcel Duchamp- al barri perifèric de Puteaux, escaracteritzava per un enfoc matemàtic molt rigorós, sovint basat en càlculs sobre la secció àurea, en la recerca pictòrica. El germà més jove, Marcel Duchamp, provocà un cert escàndol l'any 1912 amb el quadre titulat "Nu baixant l'escala".



Futurisme

Moviment literari i artístic sorgit a Itàlia en el primer decenni del segle XX. Va néixer amb un manifest, i va variar i fixar els seus propis enunciats en una sèrie de manifestos. El 20 febrer 1909 F.T. Marinetti va publicar en «Le Figaro» de París un primer Manifest en el qual va proclamar com a formes d'expressió del futurisme l'agressivitat, la temeritat, el salt mortal, la bufetada, el cop de puny.

El 1912, el mateix Marinetti, amb el Manifest tècnic de la literatura futurista, va apuntar com a mitjà específic d'expressió literària les «paraules en llibertat», que eren capaços de traduir, per analogia i suggestió, els mecanismes psíquics i el frenesí de la vida moderna. Això comportava l'abolició de la sintaxi, de la puntuació, de les parts qualificatives del discurs com els adjectius i adverbis.
Aquests manifest revela una exasperada projecció cap al futur, i si per una banda expressa la voluntat de trencar amb la tradició, i per l'altra demostra una certa incapacitat de realitzar-se en formes menys hipotètiques i més actuals.

Un dels aspectes més destacats del futurisme és la velocitat, que s'emmascara de triomfalisme per rebutjar el mite de la derrota propi de cert romanticisme i del decadentisme. Els futuristes conreen, per contra, el mite de la victòria: victòries potser fictícies, coronades no per una glòria aristocràtica i solitària, sinó per l'escàndol en els cafès, al carrer, a les sales de conferències.

De totes maneres el futurisme va ser una escola de polèmica i de moral, i si va usar amb eficàcia la tècnica publicitària, admetent de cop en l'expressió artística, ho va fer amb una finalitat bàsicament pedagògica. Però això no va impedir als futuristes transformar, amb el temps, els temes inicials de la màquina, la velocitat, la tècnica en exaltació de la violència, l'imperialisme, de la guerra, «higiene del món ».

Dadaisme

El Dadaisme va ser el moviment anterior al Surrealisme i el posterior al Futurisme. Aquest moviment fa referència al teatre, la literatura, i en general el món de l’art, que van tenir lloc desde 1916 fins 1923.

El moviment va ser fundat a Zuric per Tristan Tzara, juntament amb Hugo Ball, Jean Arp, Marcel Janco i Richard Huelsenbeck en un local i hi van publicar la revista “Dadà”. El nom ve de Da-da, que és un balbuceig infantil, un mot escollit a l’atzar obrint un diccionari amb un ganivet.

Es va internacionalitzar ràpidament i va arribar a Nova York (1917) on es va publicar en una revista i es va obrir una galeria, a Berlín (1919) on es va celebrar una exposició, a París (1920) on un dels fundadors, Tristan Tzara, s’hi va traslladar i hi va organitzar les anomenades manifestacions Dadà.

Els dadaistes consideraven que el món de l’art i els artistes havien perdut tot el sentit i per tant calia destruir-los per tal de destruir tota separació entre art i vida quotidiana, entre artista i home del carrer, i per realitzar això volien provocar el desconcert i l’escàndol capgirant les expressions artístiques tradicionals. Les obres d’art dadaistes es caracteritzen per l’atzar. L’actitud dels dadaistes era fou rebel i sovint utilitzaven l’insult, la insolència i la grolleria.

La introducció d’aquests elements, va fer que el moviment Dadà no fos únicament negatiu i a favor de la destrucció negativitat i destrucció. Utilitzen el collage, combinant diversos elements a l’atzar.

Surrealisme

El moviment surrealista s’inicià l’any 1919 quan els poetes André Breton i Phillipe Soupault començaren a publicar la revista "Littérature", que es convertí en el focus de la nova avantguarda de París. S’hi publicaren textos d’escriptura automàtica i, l’any 1924, el Primer Manifest del Surrealisme.

El Surrealisme no és pròpiament un estil artístic sinó un moviment molt més ampli que adoptà formes molt diverses. André Breton definí el Surrealisme com un "automatisme psíquic pur, per mitjà del qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament". La inspiració bàsica de Breton procedia de les teories del metge vienès Sigmund Freud.

La base teorica del surrealisme són les investigacions de Freud sobre l’existència d’un nivell mental inconscient, dipositari del coneixement més profund de la persona, i de la possibilitat d’accedir a aquest nivell mitjançant tècniques com l’associació de paraules o la interpretació dels somnis, són la base teòrica del surrealisme.

Per la creació i l’exploració del subconscient, els surrealistes disposaven de diversos mètodes:

-L’escriptura automàtica és un mètode de composició que suprimeix el control de la raó per mitjà de la rapidesa en l’acte d’escriure, la qual cosa permet que el subconscient es manifesti plenament. El text aconseguit així és ‘’pur’’ i definitiu; i qualsevol correcció es un acte d’hipocresia.
-La narració de somnis i al·lucinacions: Segons Freud, els objectes de la vida quotidiana es transformen, en el somni, en signes molt significatius dels nostres desitjos i de les nostres obsessions. Les obres que fan referència a somnis no s’elaboren per procediments automàtics sinó que responen a un procés de composició i d’execució controlat conscientment, ja sigui espontani o bé provocat per mitjà de la hipnosi o de drogues. Per aquesta raó Freud les criticà dient que no revelaven l’inconscient sinó la consciència. Pretenen ser una mena de fotografia de les construccions irracionals que la ment pot produir
-El “collage” Es feien obres a partir de lletres i frases retallades de diaris i prospectes, que desprès, s’unien en un full formant l’escrit

Els temes més importants de la poesia surrealista són l’erotisme, considerat com una forma d’alliberament; la revolta contra la lògica i les convencions socials i morals; els aspectes meravellosos de la vida quotidiana, així com es manifesten en la civilització urbana; la llibertat; l’exaltació del desig; l’humor negre, valorat pel seu efecte explosiu i alliberador, i l’univers del subconscient.

De tots els avanguardismes, el surrealisme ha estat el que ha exercit una influència més gran i duradora en la literatura i les arts plàstiques.