Poemes exàmen global

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Aquest poema escrit per Salvador Espriu forma part d’El caminant i el mur publicat l’any 1954, més de dotze anys després del final de la guerra civil i més de sis després
del final de la Segona Guerra Mundial
Assaig de càntic en el temple podem veure la contradicció del subjecte líric, el poeta, davant la situació del seu país, que està sotmès a l’esclavitud dintre d’ una dictadura que no l’afaboreix en cap aspecte.
Apareix també l’exili interior del poeta que entenem com l’exili de la gent que
es va quedar al país i va viure durant molt de temps la repressió que va suposar el franquisme. Un exili clarament simbòlic que reflexa les tensions entre Salvador
Espriu i el seu país.

En aquest famós poema Espriu es queixa amargament de la seva terra i la qualifica de covarda, ja que Catalunya no s’ha revoltat contra el poder injust que la sotmet.

El poema està dividit en tres parts ben diferenciades, la primera ocupa els 7 primers versos i reflexa el desig de fugida de l’autor del seu país. El jo poètic es lamenta de la situació del seu poble que ha perdut la llibertat i diu que se’n vol anar nord enllà (cap a Europa, on ha guanyat la democràcia). En aquesta part trobem molts adjectius, uns de negatius (covarda, vella, salvatge) referits a Catalunya, i uns altres de positius (neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) referits als habitants de la resta d’Europa.
A la segona part es mostra la censura social a la que seria sotmès si definitivament decidís marxar. El mot congregació que apareix en aquesta part identifica la idea de nació en el concepte de grup reunit a l’entorn d’una llei religiosa. Apareix també un dit o frase feta (com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret) que reflexa la desaprovació del poble. A l’últim vers de la segona part l’autor escriu àrid poble, aquí Espriu juga amb el concepte de desert (àrid) i amb l’aridesa de Catalunya sota la dictadura militar, sense llibertat ni tan sols per expressar la seva cultura.
A la tercera part s’observa afirmació de fidelitat al país, el jo poètic diu
que mai s’anirà de Catalunya perquè ell també es considera covard i salvatge i perquè estima desesperadament la seva pàtria.

El poema està compost per vint versos lliures i irregulars.
Al llarg del poema trobem molts adjectius. Aquests adjectius contenen la importància del poema i li donen el significat, perquè descriu la situació del país constantment.
Utilitza diversos recursos estilístics com per exemple enumeracions per numerar qualitats mitjançant adjectius com per exemple en el segon vers quan explica la seva terra amb adjectius com salvatge o covarda i aquí trobem una personificació de la terra covarda.

ELIONOR
Tema
La vida d’una noia de l’època de l’autor que treballa a la fàbrica. Aquesta noia simbolitza totes les dones obreres de la època a Catalunya.
Contingut
Martí i Pol ens resumeix la vida de l’Elionor. Tenia catorze anys i un dia quan va posar-se a treballar va quedar marcada. Era encantadora i tendre, i la seva funció era la d’escombrar. Però la seva alegria va anar desapareixent a mesura que es passava més i més dies tancada a la fàbrica. Les altres dones deien que això se li passaria si es casava i tenia fills.

Estructura
Té una sola estrofa. Al llarg de tot el poema, ens explica per sobre la vida de l’elionor, però el que més interessa, és la metonímia que és l’Elionor i la sensació de buidor i tristesa que té. Durant tot el poema ens va remarcant aquesta idea de repetició, tristesa, buit i soledat.

Forma
Recursos retòrics
Utilitza una metonímia, com a manera de presentar el poema, ja que parla només de l’elionor, però en realitat, amb ella, s’està referint a totes les noies i dones obreres de la època.

En el vers 5 hi ha una metàfora ja que les coses no queden enregistrades a la sang.

En el vers 6 hi ha un altre metáfora utiliza les trenes volen dir que encara era una nena.

En el vers 11 hi trobem una personificació el feia córrer l’escombra ja que l’escobra no corre.

Trobem un paral•lelisme entre el principi del poema i el final, ja que la seva filla va pel mateix camí que la mare. Amb això ens vol donar a entendre, que la vida de L’Elionor era la tònica general de la vida de les dones de l’època.

CANÇONETA INCERTA

El tema:
El tema es la incertesa en la vida. La vida comporta
constants eleccions arriscades que porten cap a destins
diferents que no es poden preveure fins que no hi
arribem. El mateix títol ja indica el tema.

Estructura i mètrica
El poema esta compost per dos grans blocs
El primer, que comença i acaba amb la exclamació i
pregunta “Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?” esta format per dues estrofes
de buit versos cada una alternant 8 i 5 síl·labes.
El segon remarca la incertesa amb tres
exclamacions “Qui sap... Qui sap... Qui sabrà” i te la
mateixa estructura que l’anterior.

Recursos lingüístics i retòrics
El recurs lingüístic mes clar i general que apareix en el
poema és la metàfora entre vida i camí
També es pot veure una metonímia a la primera estrofa
entre “la vila” i “el pi”
Els elements naturals són tractats com a humans
(personificació)

Conclusió
Josep Carner, en el poema, reflecteix la vida com un camí sense seguretats definitives.
Aquesta inseguretat fa que sembli que es vulgui aturar el temps amb preguntes
reiterades i deixar d’avançar vida enllà. Finalment, accepta la realitat tal i com és.